«Una pilota per deixar de sentir-se sol».

Brian Quevedo, entrenador del CEAR Canarias

Qui són el CEAR CF Canarias?

El CEAR CF va néixer a Alacant el 2019 com un projecte de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) per oferir alguna cosa més que assistència bàsica a persones migrants i refugiades: un espai on sentir-se part d’alguna cosa. Un equip de futbol pensat per a qui arriba fugint de situacions extremes i troba, en l’esport, una oportunitat per integrar-se, relacionar-se i reconstruir vincles emocionals.
El projecte va néixer a Alacant, però ben aviat va créixer i avui també és present a Madrid, València, Gran Canària i Màlaga.
A Gran Canària, cada any, diverses desenes de refugiats de nacionalitats diferents es reuneixen al voltant d’una pilota, un camp de gespa sintètica i, sobretot, un equip. Perquè més enllà del benestar físic que aporta l’esport, hi ha una ferida comuna entre els qui han hagut d’abandonar casa seva: la solitud. Solitud davant les barreres administratives, culturals o lingüístiques; solitud en l’èxit i en el fracàs; solitud quan ningú no entén el teu idioma.
En aquest context, el futbol es converteix en una llengua gairebé universal. Així ho entén Brian Quevedo, entrenador de l’equip aquesta temporada, que es va incorporar al projecte de manera voluntària quan el CEAR CF es va quedar sense mister: «És el que té el futbol: per adaptar-se a una nova societat és una plataforma magnífica». Per a molts dels jugadors, el CEAR no és només un equip: és el lloc on tornen a sentir-se visibles, acompanyats i part d’una comunitat.

El Mamadou és el gran de set germans i va créixer en un país en guerra. El seu pare no el deixava jugar a futbol per por que fos segrestat i convertit en nen soldat. Als 16 anys va decidir travessar el mar per perseguir el seu somni. Quatre dies de viatge en què «et fas home» per vèncer la por i la fam.
Avui és capità de l’equip de refugiats i ha après castellà en temps rècord per poder estudiar electricitat. Somia treballar de valent per comprar una casa a la seva mare i tornar a veure-la somriure. Fotografia ocells perquè enyora els seus animals i el seu cavall.
I, tot i que guarda el record de la seva àvia «aquí, al cor», els seus companys de futbol són la seva família.

El Souleymane, des de petit, ha mirat cap al futur. No podia imaginar-se la vida tancat en un sol lloc. Tot i que va créixer a Mauritània, lluny de la guerra del seu Mali natal, el desig de «conèixer el món» el va empènyer a prendre una decisió valenta i silenciosa.
Amb només setze anys es va llançar al mar en una pastera amb 47 persones, guardant el secret del viatge per tal que la seva mare no visqués amb por. Després de quatre dies d’incertesa sobre les onades, va arribar a les Canàries amb la maduresa de qui ja sabia què era treballar dur al taller mecànic del seu oncle.
Avui, als divuit anys, el Souleymane ha canviat les peces dels cotxes per la fusta de la fusteria, i estudia amb la mirada posada en un horitzó clar: treballar per tornar a abraçar la seva mare i les seves dues germanes petites, de sis i vuit anys, que no veu des de fa més de dos anys. Per a ell, el camp de futbol és el lloc on el silenci de la distància s’omple de veus amigues: «aquí vaig deixar de ser un estrany per ser part d’una família que celebra junta».
El Souleymane va aprendre a cuinar amb la seva mare i ara el seu plat preferit, el mafe, és el que cuina per als seus companys de pis; compartir la cuina és, també, una manera de dir «soc a casa».

«Van migrar a Barcelona i van muntar un equip de futbol per agafar-se a la vida».

Sergi Llamas, entrenador del FC Darna

Qui són el FC Darna?

Darna neix al Raval, a Barcelona, com una associació d’ajuda a joves migrants sense referents familiars que arriben amb l’esperança de construir un futur.
Els nois de l’associació van demanar a Ángela Pérez-Chuecos (la presidenta) crear un equip de futbol.
Va començar com un simple torneig. L’Ángela va fer cas de les demandes dels nois i es va llançar a una piscina amb poca aigua: l’agost del 2019 va fundar el FC Darna, un equip de futbol 11 sense diners, amb poques possibilitats de futur però ple d’il·lusió. Avui estan federats i, tot i els pocs recursos, la passió es respira al camp.
Lluiten per fer realitat el seu somni, «ser campions de lliga», mentre aprenen, gràcies al futbol, a reconstruir les seves vides. Per a ells, aquest club s’ha convertit en «la seva segona casa».
«Darna vol dir llar en àrab. Darna és acollida, és refugi, és llar… És un lloc d’apoderament personal i col·lectiu, en què cadascú arrenca la seva vida a Barcelona i comença a buscar el més bàsic per sobreviure: menjar, feina, habitatge, família, amics i un equip de futbol. El meu pare sempre diu que la família no és la que heretes, sinó la que un mateix construeix. Darna és, sobretot, això: una família. Una casa on viu una família, que creix any rere any i que, tot i que en vagin canviant els membres, continua viva i amb la mateixa identitat i finalitat del primer entrenament».

Zakaria arriba al camp amb el seu somriure de bon noi, que es transforma en un caràcter enèrgic durant els partits. Estudia disseny gràfic i té clar que vol arribar a ser un gran artista, tot i que encara no pot treballar per falta de papers.
El «Zaka» s’esforça al màxim per desenvolupar un estil propi que fusioni els seus orígens amb la seva nova vida aquí: «amb el meu art, vull fer coses especials!». És el creador de la bandera dels Darna que cada cap de setmana oneja des de les graderies. Als estius combina les classes de dibuix que fa als nens amb tallar els cabells a la perruqueria d’en Youssef.
La cara se li entristeix quan parla de la seva mare: «sóc fill únic i el meu pare va morir quan jo era petit. La distància és molta, això és el pitjor».
«Tu ets allà lluitant i la gent que tens darrere, que no et coneix, et jutja malament, vol que callis, que te’n vagis, que desapareguis. De vegades notes aquest racisme, però això no t’ha d’afectar, cal estar preparat».
«Tenim situacions que no són fàcils, ens hem d’ajudar, i el Darna sempre hi és, és una porta cap a l’esperança».

«El futbol canvia la vida de la gent, els fa millors».

Dolores Galindo, presidenta de Las Dragonas de Lavapiés

Qui són les Madres Dragonas de Lavapiés?

Les mares dels Dragones de Lavapiés, les Madres Dragonas, juguen tres vegades per setmana al solar precari del carrer d’Embajadores, sota el bonic mur on es llegeix «Libres totalmente, socialmente iguales», on comparteixen espai amb els seus fills cada dia. «Ara són ells els qui ens animen als partits», afirmen les mares.
Las Dragonas de Lavapiés van participar el 2019 en l’esdeveniment «Diversity House», organitzat a París per FARE (Football Against Racism in Europe) amb motiu del Mundial de Futbol Femení, i van formar part de la trobada internacional «Inspire», organitzada per FARE a Varsòvia, sobre la integració de les dones refugiades a través del futbol. Aquell mateix any van crear l’esdeveniment «Mujeres cambiando las reglas del juego» juntament amb la Red de ONGD Madrid, per celebrar l’apoderament femení a través del futbol.

La Hajar va arribar fa dos anys per retrobar-se amb el seu pare. Al Marroc estudiava Economia i ara s’esforça a dominar el castellà per poder entrar a la universitat i especialitzar-se en finances. Va venir per construir «un futur real».
Li agrada caminar per la ciutat, visitar museus i fotografiar-ne els detalls, les flors i la llum del sol. A les Dragonas hi ha trobat un espai on sentir-se acompanyada i lliure.
«No pensava que a Espanya hi hagués racisme». De vegades sent les mirades pel fet de portar vel, sobretot de gent gran. Però a l’equip sap que no ha de canviar per ser acceptada.

Per a la Tania, el que havia de ser un viatge d’un any es va convertir en tota la seva vida, i avui aquest país és la seva llar.
El seu camí no ha estat fàcil: és supervivent de violència de gènere, cria sola el seu fill i aguanta el pes de dues feines. El futbol s’ha convertit en el seu salvavides, «un espai on tot el que és dolent desapareix».
Les Dragonas han estat la xarxa que li ha recordat que, tot i que una caigui, sempre es pot tornar a aixecar. La seva alegria més gran és veure créixer el seu fill, mentre continua demostrant que sempre es pot sortir-ne.

«Moltes nenes van arribar a l’equip sentint-se diferents. En el futbol van trobar un lloc on tornar a sentir-se lliures».

Qui són Más que Campeonas?

Más que Campeonas neix a Sevilla com un projecte impulsat per la Fundación Fútbol Más per garantir que nenes i adolescents —moltes d’elles migrants o en contextos de vulnerabilitat— puguin accedir al joc, a l’esport i a espais segurs on créixer acompanyades.
L’equip reuneix nenes de països i cultures diferents que han viscut canvis, separacions familiars i nous començaments. Algunes van arribar fugint de la guerra; altres van deixar enrere els seus pobles, les seves amistats o part de la seva família per començar una nova vida a Espanya. Al camp hi van trobar alguna cosa més que futbol: amigues, confiança i un lloc on sentir-se part del grup.
Els entrenaments de Más que Campeonas fan servir el joc i l’esport com a eines per reforçar l’autoestima, la convivència i el treball en equip. Aquí no es tracta només de competir, sinó d’aprendre a escoltar-se, cuidar-se i confiar les unes en les altres.
«Quan juguem estem juntes, felices i tranquil·les», expliquen les nenes. Per a moltes, l’equip s’ha convertit en un petit refugi dins d’una ciutat nova. Más que Campeonas vol que cap nena no es quedi fora del joc pel seu origen, la seva situació econòmica o el seu context social. Al camp importa menys d’on vens i més com guies a la companya que tens al costat.

L’Alexandra va arribar a Sevilla fa tres anys des de Nicaragua. Allà vivia envoltada de terra, arbres i natura. Recorda la llibertat de jugar al carrer, enfilar-se, córrer a l’aire lliure i sentir-se part del camp, però també la violència: al seu entorn hi havia matxets als carrers i situacions que van portar la seva família a buscar un lloc més segur.
Emigrar va significar deixar enrere aquella natura i aquella sensació de llibertat, però també trobar una oportunitat per estudiar i créixer sense por. A Sevilla ha millorat molt en els estudis, tot i que de vegades sent que la ciutat l’engabia.
Enyora la tranquil·litat de la seva terra, els animals i els cafetars, però en el futbol ha trobat un altre camp on tornar a sentir-se lliure. Amb la càmera fotografia la lluna, les seves amigues, els jocs i els petits moments que li recorden que pot continuar sent ella mateixa: «Em vaig prometre a mi mateixa que no canviaria mai. Vull continuar sent aquella nena alegre i feliç».