CAT

INVISIBILITZAR AMB LA CÀMERA, LA PARADOXA DE L’ESPERANÇA

JUAN MANUEL ROSAS

L’any 2006, en el marc d’un taller de foto documental impartit pel llavors encarregat de la secció de fotografia del Museu de Ciències Naturals de la ciutat de La Plata (l’Argentina), vaig coincidir en temps i espai amb el procés de restauració dels negatius de vidre que conformen la present exposició.

Vaig conservar aquests arxius durant anys, conscient del seu valor com a document històric i com a producte de part del relat aquí contat. En tenir connexió sanguínia directa amb els pobladors originaris del continent americà, vaig sentir que havia d’obrir una finestra i donar llum a aquest altre hemisferi del món sobre la colonització d’aquells pobladors als quals se’ls va arrabassar els costums i tradicions.

D’aquesta petita part de la història que va arribar a les meves mans, va sorgir la necessitat de reafirmar que aquesta manera d’operar és sistemàtica i que s’ha multiplicat a cada racó del continent; que les eines colonialistes es van crear per sotmetre l’autòcton i per sacrificar-lo darrere d’un nou ordre i una nova cultura que avui és la que m’habita.

El 1906, l’antropòleg Robert Lehmann Nitsche realitza una expedició científica a l’Ingeni de Sucre de La Esperanza, a la província de Jujuy a la República Argentina. Aquesta investigació, finançada per organismes governamentals de l’època, tenia com a finalitat l’estudi dels caràcters físics dels habitants dels pobles originaris de la regió del Chaco Occidental (chiriguanos, chorotes, matacos, toba) que, any rere any, acudien allí per esdevenir mà d’obra a la safra de l’Ingeni de Sucre.

L’antropòleg troba en la càmera fotogràfica l’eina fonamental pel coneixement i l’estudi de la tipologia física dels primers pobladors americans. A través de la utilització de fons completament blancs, majoritàriament, o desenfocats, es creava un efecte d’homogeneïtat i uniformitat de l’entorn, de manera que es buscava descontextualitzar els cossos i disposar-los en un nou ordre regit pels protocols de l’antropometria. Així, la càmera fotogràfica oferia una representació del subjecte per al seu estudi, un retall fantasmagòric de la seva existència.

Paradoxalment, a més de cent anys de la seva creació, aquestes plaques de vidre, de 18×24 cm, es resignifiquen i deixen en evidència els arguments de l’antropometria de l’època, alhora que ens mostren el fet real que els concebia: un refugi que justificava la discriminació, l’oprobi i el genocidi al qual van ser sotmesos els pobles originaris del continent americà.

Avui, aquestes imatges es tornen imprescindibles en la reconstrucció de la memòria col·lectiva i ens brinden elements per reconsiderar el nostre passat recent, construït a base d’estereotips que encara perduren en l’imaginari de la nostra societat i que actuen com a obstacles que impedeixen reconèixer les diversitats i les desigualtats que la conformen.

Juan Manuel Rosas (La Plata, Argentina, 1978). S’inicia en la fotografia l’any 1998 amb la inquietud de materialitzar a través de la lent aquells moments significatius dels quals s’és testimoni. Devot de la fotografia analògica, ha realitzat nombrosos encàrrecs com a freelance per a diversos mitjans gràfics de caràcter documental i periodístics, tant a l’Argentina com a Espanya, on resideix des de l’any 2003. Actualment, treballa en el mitjà audiovisual i utilitza la fotografia com a refugi per indagar en els estats com a conseqüència dels propis actes, i en l’intent de resignificar la imatge més enllà de l’estrictament visual en aquests temps d’extrema saturació d’aquesta.

CAST

INVISIBILITZAR AMB LA CÀMERA, LA PARADOXA DE L’ESPERANÇA

JUAN MANUEL ROSAS

En el año 2006, en el marco de un taller de fotografía documental impartido por el entonces encargado de la sección de fotografía del Museo de Ciencias Naturales de la ciudad de La Plata, coincidí, en tiempo y espacio, con el proceso de restauración de los negativos de vidrio que conforman la presente exposición. 

 Conservé estos archivos durante años,  consciente de su valor  como documento histórico y como  parte de  la historia aquí contada. Al tener conexión sanguínea con los pobladores originarios del continente americano, sentí la necesidad de abrir una ventana y dar luz en este otro hemisferio sobre la colonización de  aquellos pobladores que fueron arrebatados de sus costumbres y tradiciones. 

Esta pequeña parte de la historia que ha llegado a mis manos reafirma que esta manera de operar es sistemática y se ha multiplicado en cada rincón del continente, y que  las herramientas colonialistas se crearon para avasallar lo autóctono hasta sacrificarlo en pos de un nuevo orden, una nueva forma de cultura,que hoy es la cultura que me habita .

En 1906 el antropólogo Robert Lehmann Nitsche realiza una expedición científica al Ingenio Azucarero La Esperanza, provincia de Jujuy, República Argentina. Dicha investigación, financiada por organismos gubernamentales de la época, tenía como fin el relevamiento de caracteres físicos de los habitantes de los pueblos originarios de la región (chiriguanos, chorotes, matacos, tobas) del Chaco Occidental que, año tras año, acudían allí para emplearse como mano de obra en la zafra del Ingenio Azucarero.

El antropólogo encuentra en la cámara fotográfica la herramienta fundamental para el conocimiento y estudio de la tipología física de los primeros pobladores americanos. A través de la utilización de fondos completamente blancos, en su mayoría, o desenfocados, se creaba un efecto de homogeneidad y uniformidad del entorno, buscando descontextualizar los cuerpos y disponerlos en un nuevo orden regido por los protocolos de la antropometría. De esta manera, la cámara fotográfica ofrecía una representación del sujeto para su estudio, un recorte fantasmal de su existencia real.

Paradójicamente, a más de cien años de su creación, estas placas de vidrio de 18×24 cm se resignifican dejando en evidencia los argumentos de la antropometría de la época, mostrándonos el hecho real que los concebía, un refugio que justificaba la discriminación, el oprobio y el genocidio al que fueron sometidos los pueblos originarios del continente americano.

Hoy estas imágenes se tornan imprescindibles en la reconstrucción de la memoria colectiva, brindándonos elementos para reconsiderar nuestro pasado reciente, construido a base de estereotipos que aún perduran en el imaginario de nuestra sociedad, actuando como obstáculos que impiden reconocer las diversidades y las desigualdades que la conforman.

Juan Manuel Rosas (La Plata, Argentina 1978). Iniciado en la fotografía en el año 1998 con la inquietud de materializar a través de la lente aquellos momentos significativos de los cuales se es testigo. Devoto de la fotografía analógica, ha realizado numerosos encargos como freelance para diversos medios gráficos de carácter documental y periodísticos tanto en Argentina como en España, donde reside desde el año 2003.

Actualmente, desenvolviéndose  en el medio audiovisual, utiliza la fotografía como refugio para indagar en los estados consecuencia de los propios actos, y en el intento de resignificar la imagen más allá de lo estrictamente visual en estos tiempos de extrema saturación de la misma.

ENG

INVISIBILITZAR AMB LA CÀMERA, LA PARADOXA DE L’ESPERANÇA

JUAN MANUEL ROSAS

In 2006, in the framework of a documentary photo workshop given by the then in charge of the photography section of the Natural Sciences Museum in La Plata, Argentina, I coincided in time and space with the process of restoring the glass negatives that make up the present exhibition.

I kept these files for years, aware of their value as a historical document and as a product of part of the story told here. Having a direct blood connection with the settlers from the American continent, I felt that I had to open a window and shed light on this other hemisphere of the world about the colonization of those settlers who were deprived of customs and traditions.

From this small part of the story that came to my hands, there was a need to reaffirm that this way of operating is systematic and that it has multiplied in every corner of the continent; that colonialist tools were created to subdue the autochthonous and to sacrifice it behind a new order and a new culture that is now the one that inhabits me.

In 1906, anthropologist Robert Lehmann Nitsche made a scientific expedition to the Ingeni de Sucre de La Esperanza in the province of Jujuy in the Argentine Republic. This research, funded by governmental bodies of the time, was aimed at studying the physical characteristics of the inhabitants of the villages originating in the Western Chaco region (chiriguanos, chorotes, matacos, toba) who, year after year, came there to become labour in the safra of the Ingeni de Sucre.

The anthropologist finds in the camera the fundamental tool for the knowledge and study of the physical typology of early American settlers. Through the use of completely white backgrounds, mostly, or out of focus, a homogeneity and uniformity effect of the environment was created, so that bodies were sought to decontextualize and dispose of them in a new order governed by the protocols of anthropometrics. Thus, the photographic camera offered a representation of the subject for his study, a ghostly cut of his existence.

Paradoxically, more than a hundred years after their creation, these 182424 cm glass plates are resigned and expose the arguments of anthropometrics of the time, while showing us the real fact that they were conceived: a refuge that justified the discrimination, opprobrium and genocide to which the peoples of the American continent were subjected.

Today, these images become essential in the reconstruction of collective memory and provide us with elements to reconsider our recent past, built on stereotypes that still persist in the imagination of our society and that act as obstacles to recognising the diversities and inequalities that make up our society.

Juan Manuel Rosas (La Plata, Argentina, 1978). It began in 1998 with the concern to materialize through the lens those significant moments of which are witnessed. Devotee of analogue photography, he has done numerous commissions as a freelance for various graphic media of a documentary and journalistic nature, both in Argentina and Spain, where he has resided since 2003. Currently, he works in the audiovisual medium and uses photography as a refuge to inquire into the states as a result of the acts themselves, and in the attempt to resign the image beyond the strictly visual in these times of extreme saturation of it.