El jurat de Menorca Doc Fest, integrat per Joan Bover, Sílvia Pons i Bárbara Fernández ha decidit que el millor curtmetratge del Menorca Doc Fest és Makun (No Llores): Dibujos en un C.I.E.
Els Centres d’Internament d’Estrangers (C.I.E.s) a Espanya són gairebé un secret per a l’opinió pública: els successius governs espanyols han vetat l’accés a aquestes presons per a persones innocents, a jutges, advocats, periodistes i ONGs, que puguin contrastar les denúncies de vulneració dels Drets Humans fetes per presoners. Nosaltres aconseguim entrar en un d’aquests C.I.E.s i Makun (No Llores) és el resultat.
Makun és una pel·lícula documental d’animació realitzada a partir dels dibuixos trobats en les parets del CIE del Matoll, a l’illa canària de Fuerteventura, i dels testimoniatges de tres persones que van arribar a Espanya «sense papers», en pastera o després d’un llarg i difícil periple per diversos països. La pel·lícula ha estat candidata al Goya al millor cortomtraje de documental, a més de guanyar festivals internacionals d’animació, documental, de drets humans i generalistes.
El jurat de la segona edició del Premi al millor documental Menorca DocFest, format per Carles Bosch, Magda Timoner i Emilio Martí van comunicar ahir vespre durant la gala de cloenda del MDF 2020 el guanyador d’aquesta edició: Misericórdia, del realitzador Xavier Marrades.
La pel·lícula retrata, a través dels somnis dels seus habitants, la comunitat de l’illa d’Itaparica, situada a l’estat brasiler de Bahia. Així, el jurat destaca que la recopilació de somnis narrats en veu en off, combinats amb les escenes quotidianes que s’hi poden veure, aconsegueixen mostrar-nos la realitat, el tarannà i les arrels més profundes d’aquesta societat.
En el decurs de l’acte de cloenda el realitzador va connectar en directe amb l’auditori des Mercadal. A través de la videoconferència, es va mostrar agraït per haver estat escollit per aquest primer premi.
Imperdonable és un curtmetratge documental ambientat en la presó de San Francisco Gotera, El Salvador, al país centreamericà. El curtmetratge documental se centra en la vida de Giovanni, un ex-pandillero gai del temut Carrer 18 de Los Angeles, qui viu obertament la seva homosexualitat en una presó d’El Salvador, i relata les seves experiències com a home gai dins d’un context masclista i homofóbico.
Geovanny es va convertir en assassí quan tenia 12 anys. Va ser un despietat sicari de la colla Barri 18 i avui dia compleix la seva sentència de 35 anys en una cel·la d’aïllament a El Salvador. A la presó, es va retirar de la colla i es va unir a una església evangèlica que li va atorgar el perdó de Déu. No obstant això, hi ha un pecat que és imperdonable tant per a l’església com per a la colla: Geovanny és gai.
Es tracta d’un treball impactant, que va néixer després que el periodista salvadorenc Carlos Martínez, li comptés a Marlén Viñayo que acabava d’estar en la presó de San Francisco Gotera, i que allí havia conegut a un grup de ex pandilleros.
El premi ULLASTRE al millor curtmetratge documental del Menorca Doc Fest ha estat per Hardcore d’Adán Aliaga. Fa més de quinze anys Rafa viu postrat al llit. Passa el temps component música hardcore i escoltant vídeos sobre Taoisme. Des de fa uns anys els dolors són tan insoportables que pensa seriosament a demanar la mort assistida.
El jurat format pels Ariadna Ribas (muntadora cinematogràfica), el cineasta menorquí Macià Florit i el promotor de festivals Javier Múñiz han premiat aquesta peça destacant la gran qualitat de les dotze pel·lícules finalistes i decantat-se per aquest curtmetratge pel seu rigor i coherència formal en relació amb la temàtica tractada, perquè elabora un retrat de personatge cru i vitalista, que sorprèn per la seva originalitat a l’hora de mostrar el seu dia a dia, i per la seva capacitat de commoure.
És un curt documental del cineasta Rafael Marrero per al Cabildo de Gran Canària sobre la participació de la població local en la gestió del medi natural a la Reserva Natural Especial de Guguy, que pertany a la Reserva de la Biosfera de Gran Canària. Una reflexió sobre la relació entre l’ésser humà i la natura des de la mirada de les persones que viuen i formen part de l’entorn natural a l’illa de Gran Canària. El premi, atorgat pels biòlegs Miquel Truyol i Marta Carreras va ser adjudicat “pel seu valor divulgatiu i per mostrar una forma de vida impregnada pel territori i que al mateix temps el defineixen, essència en si mateix dels que és una reserva de biosfera”.
El último de Arganeo, de David Vázquez, va obtenir el premi al millor curt divulgatiu de reserves de biosfera, natura i sostenibilitat del Menorca Doc Fest, que es va donar a conèixer a Sant Lluís. El guanyador del Premi Biosfera retrata un jove pastor, Edilbero Rodríguez, que estudiava Forestals a Ponferrada i que cada any amb el seu ramat manté viva la tradició i els costums d’un antic estil de vida. Cada any puja als corrals d’Arganeo per reconstruir-los i estar amb el seu ramat i manté encara viva la tradició oral, i es dedica a la recuperació d’un entorn natural, les seves costums i tradicions.
El jurat, format per els documentalistes Álex Dioscórides, Magda Timoner i Carmina Balaguer han premiat aquesta peça per unanimitat per posar en valor un estil de vida susceptible a desaparèixer i que és necessari per mantenir la sostenibilitat i el vincle que l’ésser humà estableix amb la natura, a través de la força i elconvenciment d’un personatge que converteix una història local en universal.
L’artista i fotògrafa documental, traça amb Poupées (nines, en francès) un testimoni visual de la joventut femenina gitana de la comunitat de La Cité de Perpinyà, i mostra la cara més salvatge de la infància i l’adolescència d’aquestes joves, la qual cosa contrasta amb les restriccions que hauran d’assumir un cop hagin perdut la virginitat per convertir-se en dones adultes. El títol del projecte vol servir, a més, com a metàfora associada al sistema patriarcal gitano i per posar de manifest la prematura cosificació i sexualització d’aquestes nenes que, paradoxalment, han de conviure amb els estàndards que dicta la seva tradició.
Interessada en explorar la condició humana, el seu treball fotogràfic se centra en temes d’identitat, gènere i territori des d’una perspectiva antropològica. La seva obra ha estat reconeguda a nivell nacional i internacional i ha exposat en diversos països com Espanya, França, Suècia, Emirats Àrabs, Índia o Mèxic entre altres. Des de 2017 treballa en un projecte sobre la comunitat transgènere de l’Índia i, recentment, acompanya projectes de fotografia participativa a Catalunya i a França.
L’obra de la barcelonina retrata la realitat del barri La Boca, a tocar del centre neuràlgic de la ciutat de Buenos Aires. Hi recull el dia a dia, la lluita constant per escapar de realitats imposades, l’hostilitat i precarietat de personatges no escollits.
Premi patrocinat per Menorca Preservation i Certàmen MARE amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Lluís.
El documental ens porta a aquest, avui, paradís, que va ser camp de maniobres militars en el passat. Veurem com és la vida d’una fauna que es va resistir d’abandonar la seva llar i ara ha experimentat una explosió de biodiversitat difícil d’observar fora d’aquests arxipèlags.
Gràcies a la residència artística F16 d’Es Far Cultural que es va realitzar durant els mesos d’octubre i novembre de 2021, Anna Lofi va realitzar el reportatge Artesans Menorca en homenatge a totes les persones que viuen i treballen en feines artesanals i tradicionals a l’illa de Menorca. Alguns d’aquests oficis estan desapareixent, d’altres ja ho han fet, i molts d’altres han evolucionat per adaptar-se als nous temps. Tot i així, algunes menorquines i menorquins aposten per aquests tipus de feina per mantenir viva la cultura de la seva terra. Araders, pescadors, picapedrers, ferrers, esparters, mestres d’aixa… alguns han seguit el negoci familiar dels seus pares, fins i tot dels avis, i avui dia continuen treballant per preservar i donar un valor afegit a l’artesania. Aquests professionals de les arts manuals veuen com les seves vocacions s’estan perdent amb els anys i les noves generacions opten per dedicar-se a altres feines, majoritàriament encarades al sector del turisme. L’artesania de l’illa de Menorca marca una identitat cultural que, de moment, encara perdura tot i els canvis constants que pateix l’illa. Amb aquestes fotografies us convido a reflexionar i compartir un viatge cap a l’autenticitat de l’illa de Menorca, a conèixer els seus personatges i diferents maneres de treballar, i per tant de viure.